Aquest mapa del món en la projecció Gall/Peters, mostra la topografia oceànica fent servir 5 isolínies de profunditat. La línia de costa (el contorn de 0 m) està en blanc, la de 3000 m en blau, la de 4000 m en groc, la de 5000 m en verd i la de 6000 m en vermell (fixi's en les etiquetes dels contorns a la figura).

A primera vista la figura sembla confusa i la quantitat d'informació excessiva. Anem a concentrar-nos en les característiques principals:

• Les dorsals oceàniques tenen una profunditat menor de 3000 m i per tant delimitades en els seus costats pel contorn de 3000 m; en altres paraules, es veuen com a cintes blaves vorejades per groc (la profunditat més gran en ambdós costats de les dorsals). Hauria de ser capaç de veure aquestes cintes blaves al llarg dels centres dels oceans.
• Les conques marines profundes estan generalment entre 4500 m i 5500 m de fondària i per tant contenen el contorn de 5000 m; en altres paraules es veuen com àrees dominades pel verd. Algunes conques són més profundes que 6000 m i llavors apareixen en vermell. Vosté hauria de ser capaç de veure ambdós tipus de conques (aquelles de profunditats entre 4500 - 5000 m i aquelles més profundes de 6000 m) a tots els oceans.

Prengui el seu temps per comparar els tres oceans. A l'Oceà Atlàntic, la Dorsal Atlàntica (1) es pot veure com un sistema continu de muntanyes estenent-se desde Groenlàndia fins l'Oceà del Sud. La ràpida transició del verd al blau indica que emergeix relativament de forma abrupta des de les conques oceàniques.

L'Oceà Índic està dividit per vàries dorsals. La Dorsal Central de l'Índic (2) s'estén des d'Aràbia cap al sud i bifurca a l'hemisferi sud. La Dorsal Sudoest de l'Índic (3) continua cap al sudo-est dins de la Gran badia Australiana, conectant-la amb el sistema de dorsals de l'Oceà Pacífic. Aquesta conexió es trenca al sud de la Gran badia Australiana on les profunditats de l'aigua excedeixen 4000 m. Aquesta regió és coneguda com la Discordança Australo-Antàrctica (5)
. Un accident que sobresurt de l'Oceà Índic és la Dorsal 90ºE (6), una dorsal estreta que s'estira quasi perfectament en la direcció nord-sud des de la Badia de Bengala al llarg de la longitud 90ºE. És molt abrupta, com es pot appreciar per la poca quantitat de groc al seu voltant.

El sistema més gran de dorsals de l'Oceà Pacífic, la Dorsal del Pacífic Est (7), està situada al costat est de l'oceà. Com el seu nom indica, no és gaire abrupta com les altres dorsals peró emergeix suament; això es veu per la gran separació entre el blau i el groc. Al sud conecta amb la Dorsal Pacific-Antàrctica (8), que proporciona la conexió amb el sistema de dorsals de l'Oceà Índic.
La resta de l'Oceà Pacífic està dominat per conques profundes a l'est i per muntanyes submarines i petits sistemes de dorsals a l'oest. Entre les més importants - des del punt de vista de la circulació oceànica - és el sistema de dorsal/muntanya submarina estirant-se cap al Sud des del mar de Bering, conegut com la Carena Emperor (9) al nord i la Dorsal de Hawaii (10) al sud. Finalment la Dorsal Izu (11) al sud del Japó té una influència important sobre el Kuroshio, el corrent de frontera oest del Pacífic Nord subtropical.